Itineraris vers Déu

Relacionats

Reflexions sobre la inculturació europea moderna del cristianisme

Escrit per: Pere Lluís Font

1. Motivació d' aquest escrit

Voldria en aquestes notes continuar una reflexió ja encetada en altres ocasions sobre la necessària, i tot just incipient, inculturació europea moderna del cristianisme. "Europea", que vol dir gairebé el mateix que "occidental"; i "del cristianisme", especialment del cristianisme catòlic.

Resulta ben simptomàtic que, quan parlem d'inculturació del cristianisme, pensem normalment en la seva aclimatació a cultures extra¬europees (especialment asiàtiques o africanes), com si no tinguéssim el problema a casa. Personalment, parteixo d'una doble convicció:

a) Que el cristianisme ha realitzat plenament fins ara una sola inculturació: la inculturació al món occidental premodern, durant els quinze primers segles de la seva història.

b) Que la qüestió de més calibre que té plantejada l'Església catòlica a Europa és la de la seva encara en bona part pendent inculturació moderna (qüestió que no és pas de naturalesa diferent de la de les inculturacions extraeuropees).

Entenc per cultura moderna, naturalment, la que s'ha anat creant a Europa d'ençà del Renaixement. I no s'hi valdria a introduir aquí el tema de la "postmodernitat", car això no faria sinó desvirtuar el problema i dificultar -potser interessadament- la percepció de la seva magnitud. La "postmodernitat", si és que aquesta etiqueta té un referent clar, no és sinó el darrer avatar, fins ara, de la modernitat. Més avall m'hi tomaré a referir.

Les analisis més o menys abstractes que vénen a continuació sobre el concepte de cultura, la mediació cultural de tota religió i el concepte d'inculturació, s'haurien de llegir, doncs, en funció de la motivació primera d'aquestes ratlles: provar de veure-hi clar en el tema de la inculturació europea moderna del cristianisme.


2. Concepte de cultura

Cultura, en general, es contraposa a natura: és tot allò que no és natura, tot allò que porta la marca de l'home. La cultura és una realitat social, que pertany al regne de la creativitat, de la convenció i del simbolisme, i que suposa aprenentatge i transmissió (transmissió, que és sempre recreació).

Es pot considerar la cultura des de dues perspectives diferents:

a) Subjectivament, cultura vol dir cultiu o conreu de les facultats humanes i el seu resultat (la qualitat de la persona culta: sensibilitat, coneixements, etc.). En aquest sentit, es contraposa a "incultura" i té sovint un matís axiològic (ser culte és "millor" que ser inculte), car tota cultura engendra incultura com la seva ombra (incultura, sempre relativa a una determinada cultura).

b) Objectivament, en el sentit més ampli ("antropològic") del terme, cultura és el conjunt de característiques socials, morals, religioses, artístiques, científiques i tècniques d'un grup humà en una època determinada. Dit altrament: és el conjunt de formes de vida, és a dir, de maneres de creure, pensar, sentir, valorar, comportar-se, organitzar-se, etc., propi d'una societat i d'una època, i dels productes que aquest conjunt de maneres genera (costums, mentalitat, institucions, obres artístiques, literàries, intel·lectuals, matèrials, tecniques, etc.), amb el benentes que els productes retroalimenten les maneres, perquè en són alhora factor i fruit.

En aquest sentit objectiu, es considera sovint "cultura" com a sinònim de "civilització" (encara que es parla de "civilització" sobretot a propòsit de cultures amb un cert grau de "desenvolupament", i no a propòsit de cultures "primitives"). Quan es contraposa "cultura" a "civilització" (com és freqüent en la tradició francesa o alemanya), s'entén per "cultura" els productes més espirituals, i per "civilització" els matèrials, tècnics o organitzatius, amb tendència a infravalorar la incidència dels materials sobre els espirituals i, per tant, a exagerar l'autonomia d'aquests. Notem finalment que també "civilització" pot tenir un matís axiològic (ser civilitzat és "millor" que ser incivilitzat, és a dir, "salvatge").

La cultura en sentit objectiu (que és a la vegada mitjà i producte de la cultura en sentit subjectiu) és la que ens interessa especialment en la reflexió present.

Sobre el fons general d'aquest concepte ampli de cultura s'empelta la distinció entre cultura "acadèmica" (que inclou, com a capa superior, l'anomenada "alta cultura") i cultura "popular". La primera és el conjunt de coneixements (humanístics i científics) que es poden adquirir mitjançant l'estudi, les lectures, etc., mentre que la segona, en la nostra època, s'alimenta (i sovint de manera contradictòria), d'una banda, en els costums, les tradicions i les dites populars (el folklore), i d'una altra, en els coneixements i actituds difosos pels mitjans de comunicació de massa. La inculturació haurà de tenir present ambdós aspectes, sense oblidar que molt del que avui és cultura acadèmica demà serà cultura popular.

Voldria destacar, però, per tenir-ho especialment present en el cas de la cultura moderna, que hi ha un cert estrat de la cultura (en qualsevol dels seus sentits) que resulta ser en certa manera infraestructural en relació amb els altres estrats. Em refereixo a la cultura com a conjunt d'esquemes interpretatius de la realitat, que possibiliten la comunicació en una època i en un àmbit geogràfic. En altres paraules: es tracta de la cultura com a conjunt d"'evidencies" vigents en una època i en una societat, que permeten de suposar que tothom qui en participa parla el mateix llenguatge. Una espècie d'inconscient cultural col·lectiu, de filosofia implícita comuna, que s'acostaria a la idea d"'episteme" (Foucault), de "paradigma" (Kuhn), de "creences" (Ortega) o de "condició de possibilitat de l'acció comunicativa" (Habermas). Es un estrat difícil d'explicitar, si no és per contrast amb altres cultures o amb altres èpoques de la mateixa tradició cultural. Més avall intentaré de determinar quin és aquest tipus de supòsits per a la cultura moderna.