Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Patiments invisibles

Un nen autista necessita la tendresa i la constància d'uns pares al costat.

Patiments invisibles

Escrit per: Mar Galceran

Hi ha persones que, sense saber ben bé perquè, desperten en nosaltres una simpatia i sintonia especial. Alguna cosa d'elles, que resta amagada en el mes profund, ens atrau irremediablement. Així em va passar recentment amb una de les meves alumnes de la universitat. Intuïa, per les seves intervencions, que la sintonia era mútua. Un dia, en acabar una de les classes, va acostar-se per ensenyar-me un llibre que s'estava llegint. A l'obrir-lo vaig veure que les primeres fulles estaven totes plenes de gargots fets en retolador per algun infant. Vaja!, li gaig dir. -Sí, es que la meva filla me l'ha decorat tot.

Vaig somriure i vaig suposar que tindria una filla d'uns dos o tres anys com a molt. Però la meva sorpresa va ser quan em va dir que la seva filla tenia 10 anys. Era autista i amb retard mental.

En el seu rostre s'albirava patiment i dolor però també una profunda serenitat i tendresa. Ens varem quedar conversant una estona llarga.

Hi ha patiments invisibles que es viuen des de la solitud i el silenci. Patiments que no responen a ferides fisiològiques però que perforen amb intensitat la nostra ment, els nostres sentiments o el nostre cor. L'acceptació d'un fill discapacitat provoca sovint aquesta mena de dolors difícils de descriure. Sentiments d'impotència, de culpabilitat, por, rebuig o negació que poden, però, transformar-se amb el temps, en sentiments d'acceptació i reconciliació amb la situació. I és en aquest moment quan un descobreix amb goig i alegria que en aquest camí d'esforços i lluites silencioses per saber conduir i tractar un fill amb aquest tipus de limitació, es posa en joc allò de pitjor que hi ha en nosaltres però també, i sobretot, allò de millor i mes sublim que som capaços de ser i d'oferir. Un oferiment que no es en va, que ajuda a créixer a tota la família en allò que és mes fonamental per a la nostra felicitat: la capacitat d'estimar i de ser estimat. Un camí ple d'aprenentatges on també hom s'adona que la capacitat de donar-se i de ser feliç està mes enllà de tot tipus de limitació intel·lectual, mental o física; que l'alegria i els somriures sincers brollen de les situacions més senzilles i quotidianes; que les limitacions i les dependències ens fan més vulnerables però també més pròxims i solidaris amb els patiments dels altres i amb més capacitat de resistència davant les situacions de dificultat. Com deia la meva alumna: "el cert és que ara dono gràcies per tot el bé que la nostra filla ens està aportant".