Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Miterrand i Roger Schütz

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

Al llit de la seva mort, l'expresident de França, François Miterrand, va cridar un amic seu. Li va demanar que li cantés una cançó a l'orella. Una cançó senzilla que havia après quan, d'amagat, s'escapava algun estiu a la comunitat de Taizé, a França. Agonitzant, Miterrand, paradigme de l'agnosticisme francès, va escoltar la melodia: "La tenebra ja no és tenebra, davant Teu; tant la nit, com el dia, són llum!". Miterrand, aquell home que uns anys abans havia dit: "Entre l'absurd de la vida i el misteri, em quedo amb el misteri!", va sentir una alenada de pau al cor moments abans de morir.

La persona que m'ho va explicar havia estat poc abans de morir al seu costat. Havia esdevingut un amic. Amic en la distància. Miterrand s'havia desplaçat en diverses ocasions fins a Taizé, al costat de Cluny, a la Borgonya francesa. Allí, Roger Schütz l'esperava per passejar llargament. Allí, tot el pes del poder descansava sobre les espatlles d'aquell home d'aparença trencadissa, amb el caminar enèrgic i decidit, amb aquell rostre que, quan el miraves, hi observaves la força d'una tendresa gairebé còsmica que et sortia a l'encontre i que trasbalsava els fonaments de tot el teu ésser. Així va ser amb Miterrand. Així va ser també amb Romano Prodi, quan essent president de la Comissió Europea s'havia escapat més d'un cop a Taizé per parlar amb Roger Schütz.

Roger Schütz havia marxat de la regió del Jura, a Suïssa, no pas lluny d'on també havia marxat Cristina Kaufmann. Les formes d'allò que ja existia no responien al seu desig, un desig per cert ben arrelat a terra: compartir la vida –l'espai, el temps, l'economia...- i viure a partir de l'agraïment constant de l'existència, viscuda com a regal. Desig de conciliar allò absolut i infinit de l'univers amb allò fràgil, caduc i limitat de tota existència humana. Desig de crear una comunitat d'acollida. Així ho va fer. Va marxar a Ginebra. Posteriorment va marxar cap a França. I va arribar a la Borgonya, en altre temps, seu d'un moviment que renovaria Europa i construiria les bases per a la nova cultura: el monestir, l'escriptura, la biblioteca, la transmissió del saber.

La persecució nazi el va portar a acollir i amagar jueus a casa. En acabar la guerra, acolliria alemanys que es refugiaven de la persecució que es va originar confonent nazis per alemanys. La seva era vocació d'acollida.

A finals dels cinquanta es va adonar de qui serien les pròximes víctimes: les innocències ferides. L'esquerra gestionaria de forma més eficient el capitalisme i l'individualisme crearia nous i grans trencaments. La crisi de les ideologies arribaria fins a les entranyes de les persones, especialment joves. El psiquisme seria l'altar on se sacrificaria el sentit de milions de persones. La desestructuració simbòlica d'Europa, qui sap si inevitable. Trencaments relacionals, soledat, ferida emocional. Roger ho va intuir. Taizé va anunciar el Concili dels Joves. Proposant, com tots els fundadors, un retorn a les fonts del Ser.

Acusat per l'esquerra de ser "espiritualista", quan aquesta estava instal·lada en un neomarxisme caracteritzat per un odi profund a la llibertat humana, Roger Schütz es va avançar a una espiritualitat en democràcia: la concreció política del Regne és una opció opinable, legítima, però ni l'esquerra ni la dreta poden erigir-se en opció preferencial dels cristians, especialment quan el segle XX ha estat espectador dels abusos de l'Estat-deïficat. Joan XXIII va ser el gran avalador de Roger. També Joan Pau II. Però Roger, ho reconeixia, Taizé no hagués anat endavant de no ser pel seu orígen evangèlic. L'haurien condemnat.

Roger va morir assassinat per una desequilibrada mental que va tallar-li les venes en plena pregària. "La tenebra ja no és tenebra, davant Teu; tant la nit, com el dia, són llum!". Poder cantar això, com Miterrand, com Roger és, sobretot, un gest de la intel·ligència, i una elecció de l'ànima vers el Sentit.