Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Marques de fills nos desitjats

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

No ens havíem vist de feia temps. Sabia que ho havia passat malament, però no coneixia que havia estat autor de la seva pròpia reconstrucció. Em va parlar de seguida: "Hi ha gent que es passa la vida lluitant per salvar quelcom que desconeix. Va d'un lloc a l'altre, d'una persona a l'altre, d'una afecte a l'altre. D'un amor a l'altre. Se'n va, sempre primer, per no sentir que podrien no voler-los. Arriba un moment on sap que les persones mai no li podran donar allò que busca. Llavors passa a buscar la seva pròpia glòria: la seva feina, la seva projecció social. Però en general, arriba un dia en què també es troba cara a cara amb el fracàs". Jo li pregunto: "De qui estàs parlant?". Ell gairebé no s'adonà de la meva presència i va continuar: "Són vides inconscients". En sentir això, intervinc: "Inconscients? En el sentit de no pensar en el què es viu?". Ell em respon: "No, no! De cap manera! "Vides inconscients" són vides que no saben les causes que les mouen. Són vides molt serioses a les que se'ls escapa els motius profunds pels quals actuen. Es tracta d'existències el centre de les quals els queda amagat, desconegut, però aquest centre conforma tots els sentiments i, per això també, bona part dels seus pensaments".

Una reflexió així no podia sorgir de ningú que no tingués certa experiència, ni que fos una petita intuïció, en la pròpia carn. Llavors li vaig dir: "Per què em dius això? Què és allò que t'ha estat amagat durant tant temps?". Ell em va dir: "Si ho expresso breument, no passarà de ser una etiqueta". Li dic: "I doncs...?". Va ser llavors quan em va dir: "Una part important de la meva vida vaig anar al darrera d'un afecte desconegut. D'un afecte amb una força tant gran, tant impressionant que tot allò que iniciava arribava un dia que em defraudava. A cop de llegir les meves accions vaig poder descobrir-hi un motor profund que cercava un amor fora de mi. Un amor de proporcions gegantines. D'on podia venir, això...? Vaig anar descobrint en mi les petjades, les profundes petjades d'aquell qui no ha estat volgut. D'aquell que ha arribat al món com una nosa. Arribar a dir que em vaig saber un fill no desitjat sembla simple. Però dient això diem tota una existència. Ser un fill no desitjat és saber que res d'allò que tu facis tindrà cap interès pels qui t'han portat al món. Que no et vindran a veure quan hi hagi una festa a l'escola, que no vindran a acompanyar-te quan marxis de viatge, que no voldran saber res de tu... Ser un fill no desitjat és sentir en la pròpia pell que, pels qui t'han portat a la vida, els faries un favor està mort, perquè no tindrien les preocupacions quotidianes que tant els carreguen. Ser un fill no desitjat és saber que no despertaràs cap somriure amb qui voldries que t'estimessin. Suposa convertir-te en un actor que recerca un públic que estigui per tu, un actor que a cada hora del dia, a cada moment del dia, capaç de fer el que sigui per tal que els qui per a tu resulten tant importants, et mirin uns segons amb tendresa, amb un mínim d'il·lusió."

Davant d'aquestes paraules no hi havia cap objecció a fer. No parlava com qui diu coses que no sap. Parlava per experiència d'anys i de silencis, de plors. Parlava des de l'esforç del qui, a més de tot, estima i no en té prou amb deixar que l'amargor i la ràbia campin a la seva. Però la meva sorpresa no es va acabar aquí: "És possible acceptar que molts de nosaltres hem arribat al món de formes ben diverses. Molts, sense haver estat esperats, me'n faig càrrec. Però hi ha un dolor més gran que el viure amb la permanent indiferència dels teus progenitors. Hi ha el dolor de la maduresa. El dolor del servei donat i menystingut. El dolor de veure que tot el que voldries aportar no és acollit. Que és rebutjat. És el dolor que es dirigeix contra la part més noble, més gratuïta, més generosa de tu. Perquè, de fet, en la meva vida hagués resultat més pràctic fomentar la ràbia i la indiferència. Però vaig generar l'amor. I quan, de nou, en la maduresa, aquest amor es troba de nou amb el rebuig, llavors les llàgrimes són llàgrimes de sang".
Certament, li dic. Si no fos perquè ells, possiblement, també hagin viscut des d'un sentiment de rebuig o d'abandó com el que ara m'explica.