Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

L'espiritualitat del capitalisme

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

Aquell any a l'escola ens havien mentalitzat del fet que molts nens no tenien res. Per això vaig demanar insistentment als meus pares que els Reis no em portessin res, que ho donessin als qui no tenien. Ells, evidentment, no em van fer cas i els Reis van ser generosos. Havia d'aprendre que no hi ha res pitjor que la rigidesa dels principis, que la vida és feta de flexibilitats.

Avui, el panorama ha canviat: "Els nens tenen massa regals. Els induïm al consum. Les festes de Nadal són l'apoteosi del consum". Són frases que se senten sovint en ambients que se suposen crítics. La retòrica contra el consumisme és ja un lloc comú, un tòpic, un argument de consens. Tant característic com que la societat necessita aquests espais retòrics de consens ho és el fet que, més enllà de la retòrica ,hi ha ben poques pràctiques socials alternatives. Avui, l'espai públic és un espai on la llibertat d'expressió, la protesta, la queixa i la ironia institucionalitzada permeten que res sigui d'una altra manera. POLÒNIA n'és el paradigma: parlem i riem de tot sense provocar cap canvi. Riem de qui no té poder sobre la vida real de la gent, per exemple l'Església, però és impossible parlar de La Caixa, de les decisions que afecten la vida dels catalans: als preus dels peatges, l'aigua, la llum, l'obra pública, les seves relacions amb el poder institucional... Estem davant de societats opaques. No sabem qui són els actors. No sabem el perquè de les decisions.

Nadal ens posa en contacte amb la fonamentació íntima del capitalisme, aquella que ens fa entendre que el seu triomf no cal buscar-lo en les manipulacions d'un poder anònim. Perquè el capitalisme és l'expressió d'un tarannà arrelat en la condició humana: la incapacitat per allunyar-se del propi desig, de posar-li fre, de limitar-lo. Per Nadal els nens reben muntanyes de regals, obsequis i diners, no pas per la seva "avidesa recaudatòria" sinó per la incapacitat dels adults de poder posar-se fre a ells mateixos.

No ens diem la veritat, i busquem arguments fora de nosaltres, en la societat. La veritat, per Nadal, és que no regalem pels nens, sinó per a nosaltres mateixos. Regalem per a satisfer el nostre desig. Un desig de moltes menes, és clar. Un desig polièdric, on es barreja generositat amb exhibicionisme, on apareix la pròpia infantesa i la fantasia del què haguéssim volgut ser. Un desig complex. Però desig, tanmateix. I com a tal desig, ho diu Freud, cec. Cec. Perquè el desig no té ulls, ni raó, ni objectiu. Li falta intel.ligència. Li falta pensament. Nadal, en aquest sentit, una certa apologia de l'antipensament.

¿Què és el què ens caldria pensar? Que la única forma per on és possible créixer és posant límits a la voracitat del desig. Que l'excés és el mateix que el no-res. I així com un excés de informació és nul.la informació, un excés d'objectes és ens aboca a la relativització de tots i cadascun dels objectes. Que en el límit hi ha la única possibilitat per a gaudir, pel plaer de valorar el que tenim, pel plaer de jugar.

Pares i mare, tiets i tietes, avis i iaies... amics, padrins, etc., es veuen abocats a la cadena cega dels regals, sense que ningú formuli la necessitat de la contenció dels desigs. Vivim en una societat que permanentment necessita ejacular. Ejacular diners, ejacular regals. L'apologia del preservatiu és l'apologia d'una societat que rebutja la utilització del pensament per encaminar el propi destí, la pròpia vida.

És l'esperit del capitalisme: els desitjos, nobles, bons, confosos i complexes, tots barrejats, sense la més mínima espurna de intel.ligència, de discerniment, d'ordenació ni contenció. "Compra'm, el meu desig ho necessita!. Regala'm a aquell nen que no ho necessita". Regalem per a nosaltres, no pels infants. Regalem, en part, per egoisme, per satisfer el nostre desig. Després hi afegim retòrica i malparlem del consum, del capitalisme.

Alexis de Tocqueville va plantejar la doctrina de l'egoisme com a punt de partida per a una filosofia de la societat –seria la traducció de la noció del pecat del cristianisme. Deia Tocqueville: "La doctrina de l'interès ben entès em sembla la doctrina filosòfica més adequada a les necessitats dels homes de la nostra època. No crec que hi hagi més egoisme entre nosaltres que a Amèrica. La única diferència és que a Amèrica l'egoisme és un egoisme cultivat. Aqui no. Tot americà sacrifica part dels seus interessos particulars per salvar la resta. Nosaltres volem conservar-ho tot, i amb freqüència se'ns escapa". Atrevir-se a formular els mòbils pels quals es mouen les persones pot resultar desagradable, però ens porta a una visió molt més real de la conducta humana: "Si la doctrina de l'interès ben entès arribés a dominar el món moral les virtut extraordinàries serien molt rares. Però també serien menys comunes les depravacions més barroeres. Allò útil mai no és deshonest".