Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Els diners com a símptoma

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

En la seva última conferència, a la Universitat de Columbia, Neil Postman va anunciar la tesis que el canvi produït per la societat de la comunicació és un "canvi ecològic": la idea que no és un afegit a la societat vigent sinó un canvi global de tot el medi.

En els últims dies, hem pogut veure una de les característiques d'aquest canvi: la substitució del mite literari d'arrel filosòfica creat a partir d'un interès sobre l'existència humana pel mite del número. La interpretació de tota la realitat en clau numèrica. El número ho envaeix tot, i imposa sempre una fita a superar. També, és clar, el número té la seva equivalència en diners i, d'aquí, la seva equivalència en valors. D'aquesta manera aquests últims dies s'ha imposat la idea que el valors d'un fill, en el seu primer any de vida, és de 12 a 20 mil euros, amb el comentari afegit de "perquè al rei de la casa, és clar, no se li pot negar res".

Ho havia dir Postmann molt temps abans: la veritat està lligada a les formes d'expressió. I les formes d'expressió, vehiculades al món del periodisme i l'audiovisual, són les qui generen l'epistemologia, les formes de coneixement. D'aquesta manera, he sentit comentar en nombroses tertúlies, el que val un fill, la impossibilitat de les famílies de cara a assolir aquesta xifra, la necessitat d'ajudes públiques per assolir el 15 o 20 mil euros... En cap cas no he sentit una crítica a la raó periodística ni molt menys una crítica al mite numèric o al mite del diner.

Perquè, certament, el diner és el símptoma, no la causa. Símptoma de la substitució de la relació personal i la relació social. Símptoma de l'abandó de l'interès per a la socialització per l'egolització. Perquè, recordant Javier Elzo, davant el mite dels diferents models de família (un altre número!), Elzo s'atreveix a dir que de famílies–pares, mares amb tota mena de combinacions possibles- només n'hi ha dos tipus: les qui desitgen transmetre alguna mena de contingut i valor als fills –els qui s'atreveixen a socialitzar, a educar- i els qui únicament viuen en comú amb l'únic interès per tirar endavant les seves respectives carreres professionals individuals.

Es podria fer el càlcul del què aporten els fills en termes de gratificació psicològica en l'etapa dels 5 a 10 anys i l'estalvi en tractaments psicològics i psiquiàtrics –podríem calcular una mitjana d'estalvi de 600 euros mensuals, 7200 euros anuals? Podríem calcular que poden aportar els fills a uns pares grans la íl.lusió dels quals és veure els seus fills o néts? A quan pujaria aquesta xifra? Podem calcular l'estalvi que proporcionen a l'estat en termes despesa en salut mental en les etapes posteriors a la jubilació la influència de relacions positives –sense afirmar, en cap cas, que totes ho siguin? Els 12 mil euros del primer any podrien ser comptabilitzats tenin en compte la complexitat de la vida. Però és clar, demanar unes petites dosis de reflexió sensata al món del periodisme televisiu diari és gairebé un impossible.

La il.lustració es va proposar superar el mite. Però avui, en els despatxos dels gestors il.lustrats només governa el mite. Això sí: un mite molt més simple i simplificador. L'únic mite que són capaços de comprendre.