Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

El plaer de ser víctima

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

Lisbeth Salander li pregunta a Blomkvist: "Dónes per fet, doncs, que en xxxx no tenia voluntat pròpia i que la gent es converteix en allò que l'obliguen a ser?". Blomkvist respon: "Només dic que la infantesa d'una persona hi té un paper important. El seu pare el va maltractar durant anys. Això sempre deixa marques". La Salander conclou: "Ximpleries. En xxxx no és l'únic nen que ha rebut maltractaments. Això no li dóna dret a matar dones. Ell va prendre aquesta decisió, igual que la va prendre en yyyy". Es tracta d'un diàleg del llibre Els homes que no estimaven les dones, de Larsson. He substituït els noms per "x" per no desvelar el misteri. És dels pocs diàlegs on l'autor pren una postura clara, i valenta: el de la responsabilitat dels propis actes que cometem.

El victimisme és una de les conductes més generalitzades de les societats contemporànies. Neix a partir de la dificultat de reconciliar-se amb un mateix o amb altres persones. És evident que les relacions personals generen conflictes: amb els pares, germans, amics... a l'empresa. La capacitat de fer mal, de destruir l'altre, ja sigui poc a poc o brutalment, és un dels fets que ens desperta de la ingenuïtat de la infantesa. El nostre interior és també, sovint, un camp de batalla: ens trobem enfrontats amb estats de guerra entre dos bàndols diferents, lluitant a mort tendències, pensaments i emocions oposats.

La reconciliació, o el perdó, és la única possibilitat per tal que aquesta ferida no faci canviar el propi camí, no l'afecti fins el punt de canviar-lo. I avui ho sabem: també de no emmalaltir. Són moltes les persones que no són capaces de perdonar-se, per exemple, una falta que va desfer la seva bona imatge. És molta la gent que viu sense acceptar el seu propi passat: els sembla que allò que va passar és "imperdonable". Ens rebel·lem contra l'educació que vam rebre, contra la mala sort d'haver nascut a l'època que vam néixer... Queixa de no rebre l'amor que necessitàvem. La protesta contra el passat s'instal·la com a forma de vida. No ens cansen de queixar-nos de les circumstàncies...

La característica fonamental d'aquest comportament és que són els altres, sempre, els causants de la meva desgràcia. Els altres, la família, la "societat". Amb el victimisme justifiquen la renúncia a viure en el present, a gestionar el futur. Es tracta d'una opció de no assumir la seva responsabilitat en el curs de la seva pròpia vida. La vida és motiu de queixa, d'acusació... com si no fos seva, com si no tinguessin capacitat per a refer-la. De refer el dolor, de refer la limitació, tot allò que els límits dels altres els van ocasionar. Decideixen quedar-se en l'etapa infantil o adolescent, no créixer.

El victimisme consisteix doncs, en la consciència de ser víctimes permanents, per una part, i en la negativa a assumir responsabilitats. Tot això no tindria el pes que té si no fos per la quantitat de plaer que provoca, perquè ser víctima proporciona plaer. És aquí on molt gent opta per l'auto-amputació. Que siguin els altres els qui "són responsables" de tots els meus fracassos i que jo, a més, em pensi com a ésser que no pot fer res per canviar-se, provoca un estat de gran plaer: el plaer de sentir-se víctima.

El victimisme té repercussió social i política. "El sistema" o "la societat" sempre té culpa. Generem societats infantilitzades. Reconciliar-se amb un mateix implica acceptar el pensament per discernir entre allò que és real i la fantasia mental. És clar que, a Catalunya, el victimisme està fixat a través de Llei Orgànica amb la lletra de l'himne nacional: la culpa és de l"enemic" que no ens va deixar ser, i ens "persegueix" sota formes diverses. Un país no pot ser gran si té en el seu codi genètic l'obsessió malaltissa pel qui no el deixa ser. El problema és el plaer de la revenja. Cal fer un salt: del plaer de sentir-se víctima al plaer de ser. I entre els dos hi ha el difícil trànsit del pensament lúcid i la responsabilitat.