Itineraris vers Déu

Elogi de l'entusiasme

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

La passió pura, o la pura passió, és el lloc comú, el concepte que genera major consens. Passió equiparada a la seducció ràpida, la sensació permanent. La sensació necessitada d'estímul permanent. Aquesta és la forma màxima de condicionament que aporta la xarxa de comunicació global: el condicionament per viure a remolc d'una estimulació permanent: estètica i visual, musical, conceptual... Aquesta és la gran objecció que podem fer als mitjans –televisió per excel·lència: arribar a conformar la identitat amb una permanent necessitat d'exterioritat. Amb permanent necessitat d'estímuls.

Això no suposaria cap problema si individualment no visquéssim una tendència a l'equilibri, a la recerca d'una estabilitat en sentir-nos ser qui som. Difícilment podrem tenir una percepció encertada sobre nosaltres mateixos, sobre els nostres desitjos i els nostres temors, sobre allò que realment som, vivint abocats a l'exterioritat d'un estímul permanent. El context ve definit, per tant, en el diagnòstic de sensacions fortes i conviccions febles.

Són dos els camins per abandonar l'itinerari de les exterioritats que ens aboquen a un estat de dèficit personal permanent. La reflexivitat i l'entusiasme. Reflexivitat, en tant que podem esdevenir espectadors de nosaltres mateixos i marcar-nos un itinerari d'autoconstrucció. Marcar objectius, fites. Això no és possible sense consciència (deia Freud que la teoria de l'inconscient no era possible formular-la si no es comptava amb el seu màxim contrapès, la teoria de la consciència, entesa no com a repressió sinó, sobretot, com a contenidor).

I, d'altra banda, l'entusiasme.
Recordaré aquí la mort de l'Abbé Pierre –fundador dels Drapaires d'Emaús-, a París, perquè lluny d'un estat d'èxtasi com a vegades s'atribueix a recorreguts nascuts en l'àmbit d'allò espiritual, la seva pràctica neix d'una peculiar "teologia de la desil·lusió entusiasta". Aquesta desil·lusió entusiasta consisteix en l'alliberament del món d'il·lusions per poder fer atenció a allò real. Això comporta una gran càrrega de sofriment. Un alliberament que es pot fer de moltes maneres: a través de la recerca filosòfica o psicològica, a través de la recerca espiritual. L'objectiu és alliberar-se de la utopia fantasiosa. Fantasiosa en tant que engany, en tant que fugida permanent de la vida quotidiana. L'Abbé Pierre va encunyar ben aviat la paraula Entusiasme com a mòbil de la seva acció: Enthousiasme, del grec: un-i-theos. Esdevenir ú amb Déu a condició d'haver-se alliberat del món il·lusori. Si esbrinem el sentit que cal donar a la paraula "Déu" en tant que Ser més autèntic de la pròpia identitat, del propi Jo, ens adonarem que l'entusiasme aporta la suma de reflexivitat i passió. Perquè vincula el Jo i la realitat quotidiana amb la dimensió de superació, de transcendència, d'anar més enllà de tot, assumint-ho com a propi. Al contrari que la passió, que és cega, l'entusiasme és lúcid perquè integra els elements de consciència sobre el què fem i el què som, i hi dóna la dimensió de possibilitat de permanent renovació. Entusiasme, el jo en permanent estat de no limitar-se des del propi coneixement, sense engany, amb tota la informació dels propis límits.

Desil·lusió entusiasta, de què? De les fantasies que ens paralitzen. Del jo paralitzat per les fantasies de l'Ego, tan manifest en el món social i el món laboral. També de les fantasies d'allò social, polític. D'allò col·lectiu. De les fantasies que ens impedeixen veure que l'altre no és un simple mitjà per al meu ego. Alliberar-nos per fer possible que l'altre esdevingui un veritable Tu.