Relacionats
- [1] La sana distracció
- [2] L'experiència de la precarietat
- [3] Guarir-se compartint el sofriment per amor
- [4] Celebracions clandestines a la presó Model de Barcelona durant la guerra civil (1)
- [5] Adopción y diagnósticos prematuros
- [6] La Resiliencia en los menores
- [7] Acostar-nos a la tragèdia a través de la música
- [8] Peregrinos: buenas intenciones, realización limitada
- [9] Transcendència: sortir per créixer
- [10] "Somos mucho más de lo que imaginamos"
El dolor del món i el propi significat
Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein
Aquella nit no vaig poder dormir. Els gossos, famèlics i rabiosos, no havien parat de bordar. Dins la cabana rodona de palla, on dormia, sol, vaig passar por per primera vegada. Estava sol en aquell poblat, i Kimasa vivia a més de cent metres, una distància excessiva si entrava alguna bèstia o algun exaltat. Amb la primera llum, em vaig aixecar. Kimassa ja treballava: "Què ha passat aquesta nit?", vaig preguntar. "Per què?", va dir ell. "No he pogut dormir... els gossos... no han parat de bordar!". Vam anar fins a la meva cabana: "És clar que no has pogut dormir. Han vingut les ienes!".
Just davant de la meva cabana, el dia abans, havia estat espectador d'un dels intercanvis comercials que més m'ha impressionat: una dona, amb una tauleta, venia 6 terrons de sucre. Un home n'hi comprava un, només podia comprar-ne un, per dos francs cèfars. El te calent i amb sucre és una necessitat.
Aquell matí Kimasa va dir d'anar a conèixer els pobles veïns. Em va donar una llança, per si trobàvem ienes o alguna altra bèstia. Vam caminar per la sabana. A les dues hores vam arribar a un poble amb una quinzena de cabanes. Kimasa va cridar el cap de pluges i el cap de terres. Tots els homes es van reunir en una cabana molt gran. En els rostres de tots ells hi havia marques d'una tragèdia que jo desconeixia. Dins la cabana, Kimasa em va abandonar durant una estona. El veia expressar-se, discutir... Kimasa era un dels grans líders d'aquella regió del Sara-Kaba, deixeble de l'Ignasi A. Aquella regió verge de civilització era el més semblant a les reduccions jesuítiques tan ben glossades per Rubert de Ventós en El Laberinto de la Hispanidadi per JM Blanch en Els paradissos perduts, o el film La Misión. De cop, Kimasa es va dirigir a mi: "La majoria dels homes d'aquest poblat no havien vist mai un 'nassara', un blanc. Quan t'han vist arribar amb mi han tingut un sobressalt molt gran. Estaven segurs que tu eres l'esperit dels seus avis que els blancs es van endur fa molts i molts anys! No hi ha manera de fer-los treure del cap que tu no ets l'esperit dels seus avis. Els blancs van venir, fa anys, i es van endur els seus avis per fer la guerra. Mai no van tornar. Mai. Però ells els esperen. I quan t'han vist han pensat que havia arribat el gran dia de poder tenir contacte amb els seus avis!". I afegeix: "Estigues content: podies representar els blancs miserables que van destruir el seu poble. En canvi, t'han rebut com l'encarnació dels seus propis avantpassats, allò més gran que té un africà!".
Durant el camí de tornada i els dies posteriors no puc deixar de sentir amb dolor la permanent diferència de significats que tenen les coses: per a mi, un viatge, una estada... quelcom que quan torni arribarà fins i tot a ser una anècdota, significativa, però anècdota. Per a ells, un retrobament amb la seva dolorosa història personal i col·lectiva. Diferència de significats, diferència del viure les coses: quin vertigen quan veiem el dolor que acumulen tantes i tantes persones i, en canvi, estan sempre obertes a donar més amor encara...
L'endemà, en l'àpat dels homes, he aportat una barreta de pa petita que tenia guardada a la meva cabana. Una trentena de nens ens miren com mengem. Sobren tres llesques petites. "Puc donar-les-hi?". Kimassa em diu que sí. Em giro cap als nens, les hi dono. De cop, es tiren literalment a sobre, es barallen entre ells. Els afortunats que menjaran són pocs.
Al cap d'uns dies, veig la dona de Kimasa parlant amb ell, afectada. Ell em ve a trobar a soles: "Et volia preguntar... Has llençat menjar...? La meva dona ha anat a la comuna, i ha trobat les restes d'un pebrot!". Efectivament. Se m'havia podrit un pebrot. De nit, i d'amagat, vaig anar a tirar-lo a la comuna, mirant que no en quedés rastre. Però ella regirava tots els excrements i l'havia trobat. "Si us plau, si et sobra alguna cosa, estigui com estigui, dóna'ns-ho".
Hi ha molts móns. L'estiu ens permet descobrir el dolor del món, de tres llesques de pa, menjar podrit. Descobrint-lo, descobrim el nostre propi significat, el nostre propi sentit.

Imprimir
Enviar