Itineraris vers Déu

Relacionats

Charles de Foucauld, el diàleg interreligiós i la trobada intercultural

Escrit per: Jordi Giró

Diàleg interreligiós

Estrictament no hi ha en el llenguatge de Foucauld una preocupació precisa pel que avui anomenem diàleg interreligiós. Ell vol convertir l'altre, o els altres, el diferent a nosaltres. No per superioritat, sinó perquè l'estima i vol el millor per a ell. Perquè el considera com a un igual ¿Com podria no voler per als tuareg, als quals dedicà bona part de la seva vida, el mateix tresor que havia descobert en la seva vida: l'amor de Déu? ¿Seria correcte èticament que ens reservéssim per a nosaltres sols la salvació i deixéssim els altres abandonats a la mort definitiva? A la condemnació eterna?

Des de la perspectiva de l'època i de la mentalitat de Charles, seria una crueltat i desentendre's de l'altre, considerar-lo com a inferior i no donar-li l'oportunitat de participar de la mateixa sort de que disposen els francesos. (Fe cristiana, cultura, tècnica, desenvolupament, progrés...). De fet, aquesta és la seva gran preocupació: veu que la majoria dels francesos que s'estableixen al Sàhara ho fan per a lucrar-se, desentenent-se de les necessitats dels tuareg i de la seva promoció material i espiritual.

Els colonitzats els interessen tan poc, els menyspreen tant, que no cal ni preocupar-se per fer-los sortir de la barbàrie. Si no comprenem aquest punt de vista, que és en certa mesura diferent del nostre actual, distorsionarem el sentit de les seves paraules i dels seus gestos. És per això que demanarà insistentment la presència de laics compromesos, matrimonis, Priscil·les i Àquiles que l'acompanyin, com feia Sant Pau: perquè se'n preocupin sincerament capgirant el mal exemple que dóna del cristianisme la majoria dels europeus a les colònies.

L'interessant per a nosaltres és la solidaritat de Foucauld amb aquest altre, mal considerat a l'època, (i ara no?) i el procés d'evolució que Foucauld va haver de fer en la seva vida. Només serà gràcies a un llarg camí de recerca i de destrucció dels ideals de "conquesta" espiritual que tenia ("Més de deu anys dient missa a Tamanrasset i ni un convertit!", dirà) que acceptarà que no està en la seva mà convertir l'altre, que només Déu converteix i que, per tant, l'únic que hom pot fer és convertir-se a si mateix, cada cop més, en el context de la trobada respectuosa amb l'altre.


Trobada intercultural

I en canvi sí que hi trobem una preocupació ben clara per la trobada intercultural, a través de la valoració i l'estudi de la cultura de l'altre, de la manifestació de la seva manera d'ésser i de la seva diferència, en el nostre cas els tuareg. Tant l'expedició científica a Marroc com el llibre que en va seguir, Reconnaissance au Maroc, com posteriorment el diccionari que va elaborar i el recull de poemes i cançons, en són una mostra fefaent. En cert sentit a Charles de Foucauld se'l podria arrenglerar dins les files dels grans viatgers del segle XVIII i XIX, dels científics, mig exploradors mig aventurers, i dels etnòlegs de l'època. Fou un caçador caçat, un fascinat per la descoberta de l'alteritat: per la trobada fecunda amb la manera de ser de l'altre i de la seva riquesa.


Des del segle XIX al segle XXI

El llenguatge que empra Charles de Foucauld és fill de l'època de la colonització del segle XIX i expressa supòsits que avui no ens agraden. -No hem de perdre de vista que ha passat tot un segle i quin segle!- Com per exemple l'ús de les paraules "la conversió dels infidels", o bé un cert sentit de paternalisme "eurocèntric" de la responsabilitat sobre els colonitzats. Per a nosaltres, catalans del segle XXI que estem lluny d'aquest context, i que a més, com a grup ètnic, no hem tingut colònies en els darrers segles, ens sona llunyà i a una certa petulància insostenible.

Avui ho veiem d'una altra manera, si no tots, la majoria. Entenem que tots els homes i totes les cultures tenen el mateix valor i que no n'hi ha de superiors ni d'inferiors, sinó que malgrat les diferències de potencial tecnològic i de desenvolupament econòmic, la seva existència pressuposa un reconeixement de la dignitat pròpia de cadascuna. Charles de Foucauld, a la seva manera, i amb el seu llenguatge, va ser un precursor d'aquesta mentalitat.

Podríem dir inclús que per a alguns de nosaltres, avui, l'esquema, fins i tot, s'ha invertit. Davant de l'actual mentalitat més "ecologista" i anti-sistema veiem amb embadalida admiració el "primitivisme" d'altres formes de vida com un retorn a la puresa inicial perduda, a l'estil del bon salvatge de Jean-Jaques Rousseau.

A més, amb les diverses onades de proclamacions dels Dret Humans, La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 a la ONU, en el terreny més laic, i el Concili Vaticà II de per mig (1962), en l'àmbit estrictament eclesial, la consideració que ens mereixen "els infidels" ha canviat radicalment.


La trobada amb l'altre des de l'espiritualitat de Natzaret

Tanmateix, situades en el seu context les diferències de mentalitat, si ens apropem atentament a la vida de Charles, ens podrem adonar que hi ha un conjunt d'elements, no prou ben formulats teòricament, potser, però que en germen sí que ens poden servir com a punt de referència per a establir un estil de diàleg interreligiós foucauldià i un estil tipus "Natzaret" de trobada intercultural.

Com hauríem d'establir un diàleg interreligiós o una trobada intercultural des de l'espiritualitat de Natzaret?


1. La conversió de Charles de Foucauld

Començant per la pròpia conversió de Charles com a paradigma. Tant Charles de Foucauld com Louis Massignon (hi podríem afegir l'escriptor Ernest Psichary, net de Renan) són especialment interessants perquè es tracta de convertits al catolicisme per contacte amb l'islam. El coneixement de l'altre, d'aquell que no és com jo, (l'islàmic) obre la porta al descobriment de l'Altre, en majúscula, o sigui, de la descoberta de Déu.