Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Cristina Kaufmann: Recrear les soledats

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

Mercedes Milà va posar la mà damunt del seu braç i li va dir: "Podria parlar ara, aquí, en directe, amb Déu?". Potser pensava que se n'escaparia. Però ella ho va fer. A casa, es va fer un gran silenci. Ella, Cristina Kaufmann, va dir unes paraules que emergien dels vastos silencies de l'ànima. Paraules perfilades en les llargues soledats dialogades. Fossis creient o no, aquell llenguatge no era habitual. El programa es va haver de repetir per les peticions de l'audiència. Va ser llavors quan em vaig assabentar que ella vivia a Mataró. Era l'any 1985.

Diu Ricoeur que la identitat es configura narrativament, a través del què pensem i diem de nosaltres mateixos. Quan aquesta narració és sobre una persona de vida contemplativa, cal anar en compte, perquè les paraules són un parany. Tenen un significat diferent a l'ús que en fa la majoria de la gent. Parlar de C. Kaufmann, que havia fet seva la màxima de Santa Teresa "solo Dios basta!" ens portaria a parlar del contingut que atribuïa a la paraula "Déu". De què parlava, a què es referia quan nomenava "Déu"? ¿Quina mena d'experiències subjectives –emocions, conviccions, exercicis de la voluntat, absències- incloïa sota aquesta paraula?

Cap a l'any 1310, J. Tauler es lamentava que els no-creients estiguessin més habituats a arribar al centre de la seva ànima que no pas els creients que "n'estem tan lluny...!". Advertia: "Si no has arribat a aquest fons (centre), no hi arribaràs mai amb accions exteriors!". Uns segles després, Sant Joan de la Creu explicaria perquè cal anar al fons de l'ànima: "El centro del alma es Dios". Si dic això és perquè una de les coses més curioses del cristianisme de les darreres dècades a casa nostra és el fet d'haver estat, en la pràctica, un cristianisme ateu. En molts cercles cristians, "Déu" ha estat un destorb. La paraula s'ha utilitzat com a implícit, un discurs retòric del que se n'han deduït estils de pensar i d'actuar que han funcionat en base a una estructura ideològica. De la "persona" Jesús de Natzaret, s'ha deduït una doctrina que ha funcionat en clau de conductes externes adquirides. Estem parlant d'un cristianisme més basat en la sociologia que no pas l'espiritualitat, entenent per espiritualitat el vincle necessari entre el món extern i el món intern - que va més enllà de la psicologia. En alguns casos, les deduccionsd'aquests estils de vida arriben a l'absurd, a la consigna, com la de deduir que ser cristià comportava "votar no a l'OTAN" o tantes d'altres d'un gran maniqueisme.

Davant de l'absència de Déu de molts àmbits cristians i eclesials, com a contingut explícit vinculat a una experiència interna, han aparegut místics laics. A Catalunya, el fenomen ha estat vehiculat per Miquel Martí i Pol, autor espiritual per excel·lència. Martí i Pol ha cobert l'àmbit intern que té com objectiu conquerir la pròpia ànima, posant nom a tots i cadascun dels sentiments amb l'objectiu de poder enfrontar-se a ell mateix per tal de vèncer el combat entre la desesperació –la mort- i l'esperança –la vida. Aquestabuidor d'espiritualitat, per un costat, i per l'altre el desconeixement dels textos i els símbols fonamentals –les escriptures i la significació dels símbols bàsics com per exemple l'eucaristia-, han portat l'Església catalana a la migradesa amb què inicia el tercer mil·lenni. Com diu en Lluís Duch la crisi és una crisi de transmissions: la d'una generació que va renunciar a transmetre una veritable experiència espiritual. Mentre això ha passat, les diverses variants de la psicologia transpersonal han pogut ampliar la seva oferta d'una espiritualitat laïcitzada, sovint orientada al mercat.

No estaria malament recordar que en l'àmbit del cristianisme "Déu" hi té algun paper. És un camí sense sortida continuar fent deduccions de la teoria social, política o econòmica com a concrecions de la fe. És per això que davant de persones com C. Kaufmann em sembla interessant explorar quins són els continguts de la paraula "Déu" que la van portar a fer de la seva vida una recerca única de relació, personal i comunitària amb aquesta realitat. I cal afegir, d'altra banda, que històricament, el contingut de Déu només es pot expressar a través de les històries personals, de les biografies: des de la història d'Abraham fins la de Kaufmann.

Comprendre una vida contemplativa com la de Kaufmann, viscuda des de la soledat i el silenci, ens pot permetre intuir el llarg itinerari que s'inicia quan és possible establir un diàleg amb aquesta dimensió que s'ha anomenat "Déu", sabent que es tracta d'un espai diferenciat de la psicologia. Així, "Déu" pot entendre's com una dimensió amb la que es pot mantenir una relació; una relació amb alt poder d'atracció (ad intra) envers el nostre propi nucli; un nucli que –i aquí la paradoxa!- podem viure com diferenciat del jo mateix –i per tant, que és un Altre-; i una relació, com les altres, en estat d'evolució. És la construcció d'un ser des de l'interior de si mateix. El que ens mostra Kaufmann és que és possible recrear les pròpies soledats i deixar que, des de dins, el misteri de la vida ens re-faci, ens re-creï. En la tradició cristiana es fa servir la paraula "ressuscitar".