Itineraris vers Déu

Chikilicuatre com a símptoma

L'actor David Fernández dóna vida al polèmic Chiquiliquatre

Relacionats

Del mateix autor

Chikilicuatre com a símptoma

Aquest any Eurovisió va tenir lloc a Belgrat

Chikilicuatre com a símptoma

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

Buidor en la militància política, "falta de compromís"... alguna cosa ha canviat en les darreres dècades: el canvi és en la dimensió de l'experiència personal. Isaiah Berlín diu que cal comprendre els mitjans com a textura general de l'experiència humana. Els mitjans, en part substitutius de l'experiència directa, són també experiència real. La vida quotidiana s'ha vist modificada amb la generalització de l'experiència mediàtica. Experiència de segona mà, sí.. Però també de primera mà: en les projeccions i en els reflex dels nostres propis estats mentals, conscients o no. Avui els mitjans són avui el vehicle de construcció per excel·lència dels significats que atorguem a les coses, a les persones, al sentit de les nostres experiències. A través de les identificacions canviants amb personatges, històries, gèneres, estètiques, parlem de les nostres pròpies vides, atorgant significats. Com es diu sovint, la vida, per si sola, no té sentit: es tracta de construir-lo. I, en aquesta feina, cadascú fa servir els materials de què disposa.

No podem pensar els mitjans en termes d'allò que ens fan – emmotllament, manipulació-, sinó en termes de què en fem, de relació mútua. Els ratolins de Gran Hermano o Chiquiliquatre representant espanyol –català!- a Eurovisió, són expressió d'una forma de pensar i sentir social. Una forma peculiar d'identitat. Chiquiliquatre, herència de La Trinca (Gran Hermano...), exponent paradigmàtic de la indústria de la telescombraria, arriba associat a un discurs social progressista.

Perquè allò rellevant del Chiquiliquatre és el fet de ser un representant d'aquesta tradició crítica (vinculat al pensament crític, eufemisme d'una certa esquerra que s'atribueix el monopoli de la consciència crítica). La funció social de la "crítica" és constituir-se en els veritables coneixedors dels interessos dels altres. Crítica i ironia es converteixen en el capital cultural que atorga superioritat respecte la resta del grup.

Malalts de tele va viure durant anys a base de riure del què feien "a Espanya". Chiquiliquatre és una paròdia d'Eurovisió, se'n riu d'Eurovisió, però competirà a Eurovisió. La indústria crítica, com el pensament crític, no trenca res, no canvia res, no transgredeix res. Al contrari. El negoci de l'humor és la victòria del gran capital. Crítica i ironia són aliats de la mateixa indústria, del mercat, del gran capital donant lliçons de progressisme.

Chiquiliquatre, el Torrente català, és un símptoma: el del distanciament. La vertebració social catalana es construeix avui sobre l'humorisme. Humorisme de la distància, del rebuig. Ho defineix Javier Elzo: el distanciament dels joves catalans respecte la realitat social i política. Sentir-se per sobre de tot. La seva forma de relació és la ironia –despectiva- envers el fet social. Possiblement per això la irrealitat està tan instal·lada en les élites dirigents del nostre país i anem somniant independències o utopies. Els valors de l'humorisme són els valors del lliure mercat, exponent d'un tarannà fonamentat en el desapego, en el distanciament, en la relativització de tot, excepte el mercat. La fabricació d'humorisme i la creació d'identitats distanciades té, com a manifestació, el nihilisme i, a llarg termini, el pensament feixista.