Imprimir
Enviar
Relacionats
- [1] Allistats a la pau
- [2] El solista, la amistad como transfiguración
- [3] Viure amb la parla
- [4] Abraham
- [5] Rareses familiars, opcions de família i altres accions de valor
- [6] La paradoxa, motor del pensament
- [7] Rasgos definitorios de Edith Stein en su proceso de maduración personal (II Parte)
- [8] "El que intentem és buscar camins d'interpretació que donguin llum per tal de que cadascú faci el propi camí"
- [9] El sentit de l'absurd
- [10] Patiments invisibles
Apotesosis del desig o la mort de la cultura
Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein
Desembre i gener són els mesos de l'apoteosis del desig. El desig sense límits. Des d'un punt de vista antropològic la cultura apareix únicament com a acotació, com a limitació del desig. Només hi ha civilització, dirà Freud, quan el desig troba un fre, perquè la única característica del ser humà és ser-de-desig. I encara més, afegirà, perquè precisament l'inconscient és desig sense aturador.
El fracàs de la cultura progre convertida en cultura popular mediàtica de la mà de les telecomèdies o els Buenafuentes i Joels Joans de torn és haver esdevingut una cultura incapaç d'articular un discurs de valoració del límit al desig. El desig –en la majoria dels casos convertit únicament amb desig sexual- apareix com omnipotent. Tot ho vol i tot ho pot. Crec en el desig, pare de tota la conducta humana i creador de tot sistema de relacions.
Apologia del sentiment, apologia del "tenir ganes", "em sento bé"... apologia, en tot cas, del jo davant de l'altre. El qui fa el regal és el qui desitja, mentre que el qui el rep desapareix. El desig no troba límits: impossible esperar la diada de Reis, impossible aguantar tota la setmana de Nadal sense regals –per això millor fer Papa Noël-. Tant se val si tot allò comprat és útil, necessari, adequat, pertinent a qui s'ha de regalar, perquè la qüestió bàsica és que "jo tinc ganes de relagar, de comprar això o allò" i els meus desitjos han de ser sempre satisfets.
Freud sabia que el desig sense límit és la mort de l'altre, perquè el desig és sempre la venjança, és l'odi pel lloc que l'altre m'ocupa, és la negació del germà-germà i la seva destrucció, és la destrucció de la llei-ordre configurada pel paper simbòlic del pare, que configura el món mental on, a més de desig, hi ha reflexió, abstracció, distància: separació. Caín va matar Abel perquè era més estimat pel seu pare que ell. Aquesta és la culminació del desig més verge, més pur. L'assassinat, real o simbòlic, físic o mental, però sempre real.
El desig és, per definició, eliminació de tota separació, de tota distància dolorosa de l'objecte desitjat. Per això, el desig consumat, dirà Freud, porta sempre el sentiment de culpa.
La reflexió sobre el desig és una urgència. Les riques tradicions culturals milenàries, articulades en torn el món de les espiritualitzats diverses, van construir-se sobre la base de la limitació al desig, amb accents diversos. Algunes van parlar d'aniquilar el desig, altres d'educar-lo. Avui, educar el desig és un tabú perquè s'assimila a repressió. Sigui com sigui, sense educació del desig emergeix la impossibilitat de la convivència, de la relació i de la cultura.