Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Acompanyar-te, mort, a Àfrica

Escrit per: Francesc Grané. Director Centre Edith Stein

Com alguns de vostès ja sabran, fa ben poques dies vaig marxar de Mataró amb el fèretre del cos d'un home jove senegalès, en Baba, per acompanyar-lo fins al seu país, retornar-lo a la seva família i enterrar-lo amb els seus. Com potser també sabran, havíem de marxar el dia de Sant Joan, estant ell amb vida, terminal ja d'un càncer de fetge, de budells i metàstasis diverses, però els serveis mèdics de la companyia aèria ho van impedir malgrat les gestions insistents que vam dur a terme. Ara, quan escric aquests ratlles, acabo d'arribar de Dakar i, com poden comprendre, la intensitat de tot allò viscut ha estat de tal calibre que s'imposa la calma.

Segurament també sabran que es tracta d'un noi que va arribar aquí amb vint-i-sis anys, amb patera, apallissat a les comissaries marroquines, com tants, que es va establir a Mataró, com tants d'altres. No tenia papers. Tenia una dona i sempre ens va dir que tenia dos fills. I ara pensava portar-los aquí, a Mataró. Ho escriuré més endavant, de moment, alguns elements de reflexió:

1. Experiències fonamentals individuals i també en parella. Ens passem la vida pensant, parlant i escrivint sobre el retorn a la centralitat de les experiències vitals, a la preminença del món de la vida per damunt del món de la convenció, la ideologia o la cultura. Però arribat a un moment vital en la vida d'una persona, la mort, moment fonamental, moment clau, únic, irrepetible... podem decidir jugar o no jugar, acompanyar o no acompanyar el qui ha de fer front a aquest trànsit. Les imatges carrinclones que tenim sobre la mort ("quina angúnia!", "que desagradable!") generalment operen sobre nosaltres dissuadint-nos de poder acostar-nos a qui ha de morir. Però, en definitiva, se'ns presenta una elecció, una elecció com la resta d'eleccions que ens presenta la vida: hi jugues o no hi jugues? L'acompanyes o no l'acompanyes? Fins aquí, les reflexions sobre el sentit, la complexitat, les mentalitats, etc., poden haver servit, però davant la mort d'una persona només hi ha una decisió possible: l'acompanyes o no?

La nostra experiència va ser aquesta: l'acompanyem, com a parella. L'acompanyem en els seus últims dies, especialment quan no té ningú de la família aquí. Volem que senti que la seva vida no ha estat un fracàs, com sabem que ell així ho vivia i com s'interpretarà al seu país. Volem que se senti estimat, reconegut, valorat. Una mort digna, expressió de moda avui, no vol dir evitar el dolor, sinó ajudar a fer sentir que la seva existència ha estat plena. Especialment quan és algú que aquí no té cap familiar.

2. La identitat per damunt de les visions estructurals. En certes corrents de pensament, la identitat, el "jo", el "tu" són un destorb, un luxe burgès. Ens apareix en forma de pregunta: "Per què ajudar un home si hi ha milions d'homes com aquest?". Hem de provocar un "canvi d'estructures" i no pas fer "caritat individual", s'argumenta des d'aquest punt de vista. És lícit, ajudar una persona sola? Des dels anys setanta, les acusacions contra el paternalisme han estat duríssimes. Per contra, quan mires a l'Àfrica, et parlen dels "Miterrand" com a figures per excel·lència de la corrupció... I el paternalisme apareix com a figura clau de la indústria televisiva a Europa: les telemaratons, els talk shows.... És lícit, ajudar una persona sola?

La qüestió central és: durant molts anys el "jo", la identitat individual, la persona no ha estat el centre en la forma de pensament dominant a casa nostra. Ho eren les "estructures injustes", però mai la persona. L'important era el grup social –la comunitat-. Hi havia, hi ha encara, un menyspreu conscient i especialment inconscient vers el subjecte.

És lícit, acompanyar un mort amb la seva família? La resposta té conseqüències importants: sí, perquè no hi ha res més important que la vida d'una persona i la persona ho és tot. Més important que el plantejament ideològic. I més important que els diners, cosa que sovint no està clara.

La realitat, com sempre, es juga en la pràctica, en la vida, malgrat que el fast thinkers i el negoci del pensament precuinat doni voltes i més voltes a la vida per, finalment, no tocar-la.